DISCURS D'INVESTIDURA DE l'ALCALDE DE GUADASSUAR

Gràcies Sra. Secretària, gràcies senyors Regidors de la Mesa.

En nom de tota la nova Corporació Municipal vull agrair a tot el poble de Guadassuar la seua voluntat expressada en les eleccions del passat 24 de maig, per la qual ens trobem tots ací hui. Per això, la VARA o BASTÓ que ara se m’atorga com a símbol d’autoritat, vull que siga propietat del poble i no signe de privilegi, per tant, serem al servei d’aquest poble (faig entrega simbòlica del Bastó al poble dipositant-la sobre la taula de plenaris).

Gràcies a Compromís per Guadassuar i als Socialistes de Guadassuar que amb el seu acord propicien un Govern estable per a aquesta legislatura, iniciant, de bon començament, la materialització de la promesa expressada d’un canvi necessari, i mostrant que tractem d’arribar al màxim consens pel diàleg amb les forces polítiques que estiguen disposades a col·laborar.

Per no personalitzar l’acte, donaré, en nom de tots el nous Regidors, les gràcies a les nostres famílies per haver-nos donat suport i coratge en la nostra decisió de presentar-nos per a aquesta tasca, que si bé ens portarà moments de joia com hui, de segur també ens mostrarà la seua vessant agredolça. També recordar a les persones estimades que haguérem volgut que compartiren aquests moments i no estan amb nosaltres.

La nostra declaració d’intencions és la de dir sempre la veritat i tindre trellat (paraula molt de Guadassuar), transparència total i participació ciutadana, consens... Però açò no és un míting.

Fa molts anys, a finals dels setanta, a casa d’un molt bon amic, a una boqueta de nit plujosa, vaig llegir un poema que em va somoure, que em va omplir d’anhel i d’esperança, que es va convertir en desig i somni d’adolescent i quasi sense adonar-me’n ha anat acompanyant-me al llarg dels anys.

Veges perquè, ara tant de temps després es fa present o així ho veig jo. Vull fer-lo extensiu als meus companys Regidors que es poden veure reflectits, i a tots vostés perquè puguen entendre com ens sentim hui.

Escrit per Vicent Andrés Estellés el 1958 i no publicat fins el 1971, podria tindre algun puntet anacrònic però vigència total:

“Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.”

Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles, 1971.